LA SELECTIVITAT

Per Rafa Gallego

Uns han dit que la vida és un camí que anem creant amb les nostres passes, altres que la vida és un somni, també s’ha considerat un càstig per l’actitud d’una jovial parella... Jo em limito a dir que és indiscutible que, sigui el que sigui la vida, existim o no existim, compta amb una sèrie d’obstacles al llarg del seu transcurs.
Els passats 17,18 i 19 de juny van ser uns dies terriblement esperats i alhora temuts per milers de joves de Catalunya, ja que era la data en què va tenir lloc la Selectivitat. Abans d’explicar com vam viure aquests dies els 11 alumnes de l’I.E.S.La Jonquera, vull fer una petita reflexió sobre aquesta prova. Per començar, el seu nom ja és sospitós: Se-lec-ti-vi-tat, però... perquè s’ha de seleccionar? Val a dir que durant el segon curs de Batxillerat ja es pateix el suficient com per a haver de fer una altra prova posi en perill el teu somni d’arribar a ser universitari (o no, companys?). Si fa no fa som com una pila de tomàquets dels quals la senyora ministra Pilar del Castillo només vol que entrin a la universitat aquells grossos, ben vermells i brillants. Però, si n’hi ha alguns un xic verds, els hem de donar una oportunitat per tal que lluitin i així poder arribar a ser un tomàquet d’aquells irresistibles! I si el problema són les places, que l’és, doncs que inverteixin en Educació tot el que es destina inútilment a altres activitats, que no és poc.
Ara sí, un resum dels tres dies esmentats anteriorment. No cal que comenti el nerviosisme persistent en cada moment, oi? El primer dia, 17, havíem d’ésser a l’institut Deulofeu a les 8.30, i allà érem. Una senyora va anar cridant grups d’alumnes d’una manera tan poc entenedora que vam quedar un bon grapat fora quan se suposava que ja tots havíem d’haver entrat. Llavors va dir: I vosaltres què, encantats? (quina fresca, que s’organitzin millor!!). Com que ningú ens deia a quina classe havíem d’entrar, vam escoltar com passaven llista a diferents aules fins que ens van cridar. Un cop assentats, ens van recordar les normes per a fer les proves i ens van repartir la de llengua castellana, catalana i estrangera respectivament, amb un interval de 30 minuts per sortir a respirar aire (perquè el que hi havia a l’aula no es pot considerar ni aire) i comentar amb els companys les respostes, tot i que sembli un comportament masoquista perquè vas descobrint els ridículs errors que has comès. El segon dia, 18, només vam tenir dues proves. La veritat és que no sé per què poso aquest “només”, perquè el sentiment general és que va ser un dia terrible, molt pitjor que el primer. Els de la via d’Humanitats, que ens vam examinar d’Història i Llatí, vam sortir de la sauna, perdó, de l’aula bastant desanimats; els altres companys no feien molt bona cara tampoc. Conseqüentment, s’escoltaven alguns comentaris de frustració del tipus “em quedaré a les portes” o “bye bye universitat”. El tercer i últim dia, 19, era especial perquè ja s’acabava tot, però vam patir fins a l’últim moment. La mateixa calor, la mateixa preocupació. Tots els que ens exàminavem miràvem el rellotge constantment, uns per por a quedar-se sense temps per acabar les proves, altres per veure com s’apropava un moment que tot futur universitari desitja viure: entregues el quadern de respostes als professors vigilants, molt bona gent, agafes silenciosament la teva motxilla del terra, abandones l’aula infernal amb un tímid “adéu” i, recordant el clàssic alea jacta est, et prepares per rebre una abraçada dels companys que t’esperen al passadís, amb una inmensa alegria perquè saps que la teva vida acaba de canviar, però també amb certa tristesa, ja que alguna cosa en el teu interior et recorda que cadascú ha de seguir el seu camí; és hora de volar sols...
Juny de 2002