Per Sònia Rodríguez

Ay Nicaragua, Nicaragüita, la flor más linda de mi querer...
Aquesta és una de les cançons més simbòliques de Nicaragua, una cançó que fa 1 any i mig no em despertava res, quan encara no coneixia aquest país, però que ara em porta un munt de bons records i sensacions.
Nicaragua, un petit país centroamericà, més o menys de la mida de Catalunya. País de volcans, flors i papallones.
Fa ara 1 any i mig, quan vaig pujar a l´avió per marxar 6 mesos a aquest país buscant una nova experiència professional, no sabia què em trobaria. Recordo aquella barreja d´il.lusió, por a lo desconegut...
En el meu cas, aquells 6 mesos es van convertir en 11. Gairebé 1 any d´una experiència molt enriquidora a tots els nivells, tant professional como personal.
Marxàvem un grup de 5 noies per fer les últimes pràctiques de la nostra carrera universitària, i així obtenir la nostra diplomatura. Cap de nosaltres sabia realment com era el país, només ens podíem fer una petita idea per les notícies que ens havien arribat durant l´Huracà Mith o algunes xerrades introductories fetes pels professors sobre l´economia, història, clima... del país.
Recordo que el millor consell que vaig rebre abans de marxar fou el d´un professor que ens va recomenar que anessim amb la ment en blanc,com si la nostra ment fos un ordinador que en pujar a l´avió l´haguessim buidat i en aterrar al nou país el comencessim a omplir. Evitar comparar, jutjar... segons la nostra realitat d´aquí, ja que tendim a creure que la nostra societat sempre és millor. I realment cap de les dues cultures és millor que l´altra, simplement són diferents, cadascuna amb les seves virtuds i els seus defectes.
El viatjar a una cultura diferent a la pròpia és sempre molt interessant, ja que no només descobreixes un nou país, sinó que a l'hora redescobreixes el propi. L´analitzes, el valores, el qüestiones...
Nicaragua
Vam arribar a Managua, la capital de Nicaragua, una tarda a les 6h. Ja era fosc i plovia. Havíem arribat en plena època de pluges. Allà no es regeixen per les 4 estacions com nosaltres, sinó que només en tenen dues: l´hivern o època de pluges i l´estiu o època seca. Però cal dir que durant tot l´any fa calor, com aquí a ple estiu.
Desde el primer dia em vaig sentir com a casa. Recordo com el primer mes tot era novetat, contrastos, coses sorprenents... Cada dia descobríem quelcom nou. El paisatge tropical, sentir música durant tot el dia, el ritme tranquil i sense preses de la gent, venedores de menjar que pujaven als autobusos durant els recorreguts a vendre els seus productes, viatjar fent autostop com un mitjà de transport ràpid i segur, gent pels pobles desplaçant-se en cavall, vendre els medicaments per unitats enlloc de per caixes senceres, la varietat racial (desde el negre descendent d´antics esclaus africans, passant per l´indígene fins arribar al blanc fruit del mestissatge amb els colons)...
Les coses del dia a dia també variaven: despertar-se a les 6h del matí perquè ja senties les radios del veinat a tot volum, dinar a les 12h i sopar a les 6h, aixecar-te i sentir: ¿Cómo amaneció?, no pendre aigua durant els menjars sinó sucs o cafè... I l´encant de fer una vida sempre a l´exterior, gairebé totes les cases tenen pati i se sol fer vida allà: els diferents àpats, xerrar, treballar...
Com comentava abans, anava a Nicaragua amb 4 noies més. Anàvem a institucions d´allà, distribuides en 5 pobles diferents, cadascuna vivint amb una familia nicaragüenca. Només ens trobàvem els caps de setmana a un poble intermig on viu una noia gironina des fa 5 anys i que ens oferia casa seva.
A mi em va tocar fer les pràctiques a Pueblo Nuevo, dins de l´associació de Los Pipitos. Durant 11 mesos vaig viure en aquest poble, amb la familia de la Janeth, la promotora amb la que cada dia anàvem a treballar. Em van acollir com un membre més de la familia i de seguida em vaig sentir com a casa.
Encara és molta la gent que em demana si vaig passar moltes penalitats en la meva estança a Nicaragua, i sempre els hi dic que no, al contrari, tenia totes les meves necessitats cobertes, mai em va faltar de res: un llit per dormir, aigua per rentar-me cada dia, un plat per dinar... Simplement sense els luxes d´aquí: un pal em feia de penjador a la meva habitació, dos bancs superposats era la meva prestatgeria, gairebé cada dia menjava i sopava frijoles amb arròs i cuajada (una mena de formatge), el lavabo era una letrina ( un forat de ciment que a sota té com un pou)... Però per mi era perfecte, inclús diria que més del que m´havia esperat abans de marxar.
L´associació de Los Pipitos on vaig fer les pràctiques, treballa amb nens i joves amb discapacitat. Es fan visites als nens a casa seva, s´assessora als familiars, es fan accions d´integració escolar i social, sensibilització social envers les persones amb discapacitat, captació de fons econòmics...
Les meves pràctiques van consistir en acompanyar la Janeth a realitzar la seva tasca. Sortíem cada matí en moto cap a les comunitats, que són com petites agrupacions de cases distribuides a la muntanya. Vaig descobrir una nova manera de treballar on l´usuari no anava a la Institució, sinó que era la Institució que anava a casa de l´usuari. Hem de pensar que moltes comunitats estan a 2 hores caminant de Pueblo Nuevo, i moltes families no podien econòmicament costejar-se el bus, si és que n'hi havia, per anar a una institució a assessorar-se.
La feina diària es centrava especialment a que les famílies portessin els seus fills amb discapacitat a l´escola i els integressin escolar i socialment, tasca sovint difícil. Nicaragua té uns índexs de absentisme escolar molt alts, això fa que si a més el nen té alguna discapacitat serà més díficil que els pares el portin a l´escola. No ens ha d´extranyar, ni hem de recriminar-ho, sense abans pensar que a Espanya fa només uns pocs anys que s´integra escolar i socialment als nens amb discapacitat. També a nosaltres ens queda molt camí per recòrrer, però allà realment la situació encara és molt més precària. Aquesta era potser la major impotència que vaig sentir a Nicaragua en aquesta feina, pensar que a la nostra societat aquells nens amb discapacitat podríen desenvolupar-se al màxim dins les seves possibilitats, en canvi allà el desenvolupament integral del nen es veu limitat per la manca de recursos (econòmics, serveis, tècnics...) i la discapacitat es veu accentuada.
Nicaragua, com a molts països de llatinoàmeria, les diferències econòmiques entre la seva població són molt elevades. Hi ha un porcentatge molt petit de gent que concentra la major part de les riqueses i la majoria de la població es troba en situació de pobresa. I cada cop les diferències entre els dos bandos són majors: els rics són més rics i els pobres més pobres.
Nicaragua és un país on la majoria de la població és agrícola (conreu de frijoles, blat de moro, cafè...) Camperols que lluiten en el dia a dia per sobreviure amb una agricultura d´autoconsum amenaçada per sequeres o inundacions. Cada cop més està augmentant el número de gent que emigra del camp a la ciutat amb l´esperança de millorar el seu nivell de vida, però la ciutat l´únic que els ofereix és encara més misèria.
Però Nicaragua també té un porcentatge de la seva població, tot i que petit, que ha tingut el privilegi de poder accedir uns estudis superiors, una població preparada, crítica, analítica, que és conscient de la situació i les injusticies que viu el seu país, i a qui el país no els ofereix les oportunitats de desenvolupar-se professionalment com la juventut del nostre país podem fer.
Quin futur?
Nicaragua, com molts altres paisos de llatinoamèrica, gairebé no ofereixen possibilitats de feina als seus habitants, ni per subsistir. L´índex d´atur és altíssim, així que sovint l´única opció és emigrar del país. I hem de pensar que gairebé mai és una emigració de plaer, sinó de supervivència, per millorar la situació econòmica, personal i familiar. Emigrar representa deixar enrera el teu país, cultura, la teva familia, les amistats... i anar a un altre país on pots trobar feina però també molt de racisme laboral i social. Fa poc, el que era el meu pare a Nicaragua, va haver d´emigrar a Costa Rica, perquè després de 2 anys buscant feina a Nicaragua no en va trobar i l´emigració ha estat l´unica solució.
Amb això m´agradaria que hi tots hi reflexionessim una mica, ja que actuament el nostre poble està rebent un gran número de persones immigrants d´altres països, que sovint podem veure com una amenaça a la nostra feina, cultura... Però davant de tot són persones, i persones que han hagut de deixar moltes coses al seu país per venir a buscar una oportunitat, i el que menys els ajuda és el nostre menyspreu. Fa 500 anys nosaltres sí que vam anar a Llatinoamèrica a envair les seves terres, i d´una manera totalment violenta i d´imposició. Ells ara venen a la nostra terra, però no per envair, sinó a buscar una millora de la seva qualitat de vida, i amb una actitud totalment respectuosa. El nostre menyspreu és totalment infundat, més quan comproves que en el seu país reben als estrangers de manera cordial i amb els braços oberts.
Nicaragua, un país amb un govern que es proclama democràtic però que té un president que només mira d´enriquir-se el màxim a costa del seu poble, tot i que una gran part de la població es trobi en extrema pobresa, les taxes d´analfabetisme siguin molt elevades, la majoria de la gent no tingui diners per comprar les medecines que els recepten, la xarxa de carreteres sigui molt deficitària... I la població sí que vol un canvi. Són gent que neix amb la política, i més amb un partit polític concret, a la sang. Vaig poder viure en directe unes eleccions municipals i recordo que impressionava veure l´entusiasme de la gent envers la política durant tota la campanya electoral: la gent amb les senyeres del seu partit polític a casa, movilitzacions pel carrer... Es lògic viure la política d´aquesta manera quan la situació del país es tan negativa i es vol un canvi, però també és lògic vendre el teu vot al partit que millor te´l pagui quan tu no tens què menjar i t´ofereixen un sac de frijoles.
Nicaragua, un país que desgraciadament s´ha de mantenir de les Ajudes Internacionals. Al principi costava entendre com el país s´organitzava segons les ajudes de les ONG (carreteres, educació, sanitat...). El paper de l´estat és totalment secundari a l´hora de lluitar pel desenvolupament del seu país. I aquí és quan s´obre el debat de si el paper de les ONG realment ajuda al país o per contra només afavoreix que l´Estat no assumeixi les seves responsabilitats i només miri d´enriquir-se amb diners que haurien de servir pel desenvolupament del poble. L´Estat s´acostuma a aquestes donacions, i indirectamentla majoria de la població també. És un sentiment força generalitzat entre la gent que viatja a països en via de desenvolupament, tenir la sensació contradictòria de si la gent s´acosta a tu per interés o per simpatia. Però també cal dir que foren les mateixes ONG inicials que crearen aquest sentiment en dur una politíca paternalista de donar sense demanar un compromís de feina. Actualment les coses estan canviant i les ONG solen donar ajudes a canvi de que el país receptor assumeixi unes feines. Es vol que sigui la mateix gent del país qui es formi per tirar endavant el seu país. Com diuen: Si vols acabar amb la fam no donguis el peix, sinó la canya.
Nicaragua, un país amb gent que fou molt lluitadora, capaç en els anys 80 de dur a terme una revolució Revolució Sandinista que va triumfar i va oferir educació i sanitat gratuita a tota la població, erradicant gairebé tot l´analfabetisme del país.
Una revolució que no convenia a un país com EUA, sempre és bo que hi hagin països pobres per mantenir la riquesa dels rics, i fou aquesta potencia qui va financiar una contrarevolució que endinsà el país en una guerra interna que acabà amb moltes vides i moltes esperances , instaurant una democràcia corrupta que actualment continua.
I no cal oblidar que també a les grans Multinacionals els interessa que hi hagi països pobres on puguin anar a posar les seves fàbriques i explotar als treballadors amb horaris de feina extrems i sous miserables. Països on es pugui deforestar boscos sense haver de donar gaires explicacions.
Així doncs veiem que si continuen existint diferències entre els països del nord i països del sud no sempre és perquè la gent que els habita no sigui prou apte per desenvolupar-se, sinó que es veuen limitats per governs corruptes, catàstrofes naturals (sequeres, inundacions, terretrèmols...) i per una sèrie de forces polítiques i econòmiques internacionals a qui no els interessa que aquests països millorin.
Febrer de 2002